LOCALITZACIÓ:
A la platja de "Son Bou", al lloc conegut com "Ses Casotes", prop de l'antic predi de "Sa Canessia" (de l'àrab al-kenise = església cristiana, la qual cosa ens indica que encara existia sota la dominació àrab). Per a arribar-hi, només cal agafar la carretera Alaior-Son Bou i, un cop arribem a aquest nucli turístic, adreçar-nos cap als hotels Pingüinos i Milanos; la basílica és a la seva l'esquerra, mirant el mar.
Coordenades geogràfiques: 4º 04' 47,9" Est -
39º 53' 50,3" Nord
Coordenades U.T.M.: Fus 31 X: 592329
Y: 4416992
Alaior.
Descoberta el setembre de 1951 pel bisbe de Menorca, Bartolomé Pascual Marroig, és una variant (per la profunditat del seu absis, quelcom anormal) de la basílica de tipus siríac o hispano-africà, presentant una planta rectangular amb pòrtic (bastant mal conservat per haver-hi tingut mig adossada una casamata de la Guerra Civil del 36), nàrtex, tres naus i capçalera tripartida amb absis central intern.
Orientada al Sud-est, l'accés al seu interior s'efectuava pel petit pòrtic central o prothyron (que sí sobresurt de la resta de la planta i es també rectangular), amb l'entrada flanquejada per dues columnes de les quals les excavacions de 1982-1984 en van trobar una base, i per dues portes laterals (una a cada costat d'aquell) que donaven directament al nàrtex (actualment es discuteix si la del Sud va realment existir i si potser va ésser tapiada amb posterioritat a la seva construcció per una escala que pujava a un pis superior). D'aquest es passava a les naus per altres tres portes (una per cada una d'elles).
Un cop dins, es posen de manifest les dues fileres de sis pilars rectangulars que separaven les tres naus, els dos primers adossats a la paret del nàrtex i els dos últims a la de la capçalera. Aquesta última, tripartida com ja hem dit, tenia una planta lleugerament trapezoïdal vista des de l'exterior, mentre que, internament, les dues habitacions laterals (la del Sud probablement un sacrarium, o sagristia, i potser també un martyrium, capella de relíquies) eren rectangulars i la central de planta absidal. Al davant d'aquesta darrera, segurament el sanctuarium (encara que no s'han trobat restes de l'altar), les excavacions posaren al descobert un paviment més elevat que arriba fins al segon grup de pilars i que deu correspondre al chorus (hi ha qui pensa que s'haurien d'invertir els termes i que el chorus es trobaria a l'absis i el sanctuarium al davant). A les naus laterals, s'hi trobaren diversos enterraments, amb coberta de lloses, a l'igual que a l'exterior, on, al Sud i a l'Est, es poden contemplar encara les restes dels diversos sepulcres d'una petita necròpolis de tombes voltades de lloses, amb una més gran marcant la capçalera, originalment cobertes amb un petit túmul de pedres irregulars.
Pel que fa al paviment i a la coberta, sembla que el primer seria de morter de calç en tot l'edifici, mentre que de la segona pràcticament només podem suposar que era plana, de teula romana, a doble vesant i recolzada en una sèrie d'arcs que, longitudinalment, anaven de pilar a pilar, dels quals se'n van trobar les restes en les primeres excavacions (efectuades els anys 1951-1952 per F. Martí Camps). Alguns investigadors suposen, a més, que la nau central disposava d'una volta.
Per acabar, destacarem la piscina baptismal, avui exempta a la pastofòria septentrional i primitivament gairebé amb tota probabilitat incrustada al terra d'un edifici apart situat a l'Oest del basilical, una gran pedra de molí cilíndrica (Ø=1,37 m, alçada=0,90) amb un buidat interior en forma de creu grega de braços lobulars (o de trèvol de quatre fulles).
Durant l'excavació, l'octubre de 1951, a l'exterior de la pastofòria sud, es van trobar dos fragments d'un portallànties de bronze de factura suposadament bizantina. De l'àrea és també una placa, de fang cuit, amb signes cristians, interpretada d'antic com un motlle per a hòsties, però que probablement tingué un ús funerari.
Probablement és de finals del segle V d.C., car correspon a un tipus creat a mitjan el mateix segle. La piscina, però, molt semblant a la del Mont Nebo (Jordània), datada en el 597, seria del VI, i és probable que el conjunt en general perdurés fins a finals del segle VIII (les tombes exteriors serien, com molt aviat, del VII).
A les parets del penya-segat proper, s'obren les boques, o portes, dels hipogeus d'una necròpolis talaiòtica, localitzant-se també fàcilment la murada d'un establiment de costa.