LES "BASÍLIQUES
PALEOCRISTIANES"




DESCRIPCIÓ
Pica Baptismal de la Basílica de Son Bou

Com passa amb les restes prehistòriques, Menorca (i, en aquest cas, també hi podríem afegir la veïna Mallorca) és un cas excepcional pel que fa a esglésies cristianes primitives, el que s'acostuma a anomenar "basíliques paleocristianes", tant per la seva abundància com pel seu, en general, bon estat de conservació (malgrat haver estat totes destruïdes).

Ara bé, de l'edifici original romà (basílica), destinat bàsicament a l'administració de justícia o a aspectes comercials i estructurat a base d'un pòrtic d'accés (situat als peus o en un lateral), tres naus (la del mig més alta per a poder estar ben il·luminada mitjançant finestres o claraboies laterals), un altar per als déus que tot ho veuen damunt una mena d'estrada propera a la capçalera de la nau central i, finalment, un absis per als magistrats, just en l'extrem d'aquesta; d'aquesta estructura, dèiem, derivaren, quan els cristians, després de l'Edicte de Milà (313 d.C.), pogueren deixar la clandestinitat i volgueren afermar la seva fe amb grans edificis que fossin capaços d'albergar el cada vegada més nombrós grup de fidels quan havia que celebrar els ritus, bàsicament dos tipus d'edificis eclesials: l'anomenada "basílica constantiniana", apareguda a Itàlia durant el segle IV mateix, i caracteritzada pel seu absis que sobresurt de la resta de l'edifici, i el model propi del Nord de Síria, del segle V. A aquest últim, que es va anar estenent pel Nord d'Àfrica fins arribar a les Balears, i en el qual l'absis existeix però no sobresurt del rectangle en el qual es troba inscrita tota la construcció, pertanyen probablement (n'hi ha una que mai no ha estat excavada i alguna altra ha estat molt poc estudiada, per la qual cosa és fa difícil assegurar-ho amb completa rotunditat), i segons s'ha vingut dient al llarg dels darrers quaranta anys, la major part de les basíliques descobertes, de moment, a l'illa, possiblement amb una única excepció.

Es tracta, el sirià/nord-africà, d'un tipus d'edifici orientat habitualment d'Oest a Est, de planta rectangular i amb un absis, doncs, intern. Pel que fa a la capçalera, en els exemplars orientals i africans aquesta acostuma a ésser tripartida, amb un chorus (cor) o presbyterium (presbiteri) central dins (almenys parcialment) l'absis i dues pastofòries laterals, una a cada costat (una de les quals seria una sagristia o sacrarium). El sanctuarium (santuari) es trobava habitualment davant del chorus, just al començament de la nau central, que podia ser l'única o estar acompanyada de dues o quatre naus laterals. Al davant de tot, podia haver-hi un nàrtex o vestíbul, utilitzat pels catecúmens, i després vindria ja l'entrada, amb un pòrtic o prothyron. El baptisteri, amb la seva piscina, seria un annex o es trobaria en un edifici a part.

Les basíliques menorquines, però, malgrat el que s'ha repetit sovint (per no dir "sempre"), no mantenen aquesta distribució ni de lluny, amb l'única excepció clara de l'edifici de Son Bou. Menys aquest, totes elles manifesten grans diferències i particularitats pròpies que les distingeixen profundament del suposat model. Així, n'hi ha alguna que sembla tenir una única habitació al costat de l'absis (Es Fornàs de Torelló), o bé un vestíbul lateral, com una segona nau (malgrat ser de nau única), al costat nord (Es Fornàs i, potser, l'Illa del Rei) o el sanctuarium dins l'absis i el chorus entre aquest i la nau. De tota manera, tot això no deixen d'ésser interpretacions dels diferents arqueòlegs, investigadors i estudiosos que han tractat el tema, car no sembla haver-hi prou restes materials per a assegurar la utilitat o ús donat a cada àmbit. El que sí és evident és que, en general, semblen formar gairebé totes elles part de conjunts més amplis, com si fóssim davant de veritables centres monacals.

D'altra banda, al marge d'aquestes senzilles característiques arquitectòniques, hem de destacar també alguns aspectes que potser no s'han tractat mai amb suficient profunditat, essent el primer d'ells la localització d'aquests edificis, a l'illa de Menorca, en llocs sense nucli de població clar o ja segurament despoblats, com si es tractés d'esglesioles rurals o, més probablement, com dèiem, i amb gairebé tota seguretat en un dels casos (Es Cap des Port), de construccions relacionades amb una estructura monàstica.

Així, la de Son Bou el que més a prop té és una necròpolis talaiòtica d'hipogeus, que potser cal pensar va ésser reutilitzada per algun tipus d'anacoretes (mai no ha estat excavada en profunditat perquè les coves han estat emprades per a diferents usos des de temps llunyans), la de l'Illa d'en Colom com a molt seria veïna d'alguna casa que hi hagués a la mateixa, cas semblant a la de l'Illa del Rei, i la de Sanitja, si ho és, ens fa l'efecte que va ésser muntada damunt les restes d'estructures anteriors. La d'Es Cap des Port era prop d'una explotació de sal però poca cosa més, essent la d'Es Fornàs de Torelló, probablement, la més propera a cases o nuclis habitats. No se sap de l'existència de edificis semblants ni a Maó ni a Ciutadella (amb la possible excepció que esmentem en el paràgraf següent, per bé que el possible edifici eclesial es trobaria realment a les afores), ni a prop de cap dels nuclis de població actuals, la qual cosa no vol dir que no hagin pogut existir, però, a aquestes alçades del nostre coneixement, no deixa d'ésser estrany.

Un segon tret quelcom rar és la ubicació física d'aquestes esglésies, gairebé totes a la vora del mar. La de Son Bou és gairebé a tocar de l'aigua i potser fins i tot encara era més a prop quan la zona era una gran maresma de la qual encara se'n conserva una part a l'altre extrem de la platja (de tota manera, s'ha parlat d'un possible poblat avui sota l'aigua del mar, a 15 m de profunditat; cosa que encara resta per aclarir). Les de les dues illetes, d'en Colom i del Rei, no cal ni dir-ho. El mateix passa amb la suposada de Sanitja, al fons d'un port emprat pels romans. A Ciutadella, a principis del segle XX, es feren troballes de tombes olerdolanes, de fragments de mosaics i de diverses estructures constructives, incloent una probable piscina baptismal (la qual cosa fa suposar l'existència d'un edifici o conjunt semblant), a la zona d'Els Trabucs, prop del Castell de Sant Nicolau, a la ribera meridional del port i a l'extrem d'aquest. I la basílica d'Es Cap des Port ara és a uns 700 m de la badia natural de Fornells, però és troba al costat mateix d'un torrent on, malgrat que avui no porta gairebé aigua superficialment, la vegetació que creix dins del seu llit, àdhuc a l'estiu, fa pensar que en algun temps potser formà part d'uns aiguamolls estructurats naturalment amb la participació d'ell mateix i del mar, que, pensem, és possible que entrés una mica més cap a l'interior.

N'és, un cop més, una excepció d'aquesta particularitat "marina", la basílica d'Es Fornàs de Torelló, clarament a l'interior, malgrat que pot ésser que no fos l'única, car, el 1955, Josep Mascaró Pasarius va trobar una peça més o menys circular de pedra calcària, de 72x74 cm i 10 de gruix, amb cinc creus, un cercle i un crismó en una de les seves cares i interpretada com una possible ara d'altar, al costat de la Cova de Sa Païssa del predi de S'Almudaina d'Alaior (i, per tant, ben a l'interior). Una altra de semblant (de 84x89 cm de diàmetre, 12 de gruix i amb algunes creus incises) va aparèixer també prop de Binipati Nou (Ciutadella), certament lluny del mar. De tota manera, no hi ha cap seguretat que es tracti realment de taules d'altar (podrien tenir algun ús funerari), de a quin moment corresponen i de si pertanyien o no a alguna església.

Ara bé, l'arqueologia és tallant: tots els edificis coneguts són, com molt antics, del segle IV i, com molt moderns, del VII.

Són els pitjors moments de l'Imperi Romà (desaparegut a mitjan el V), els del regne vàndal, que conquerí les Illes, i els de l'ocupació bizantina (probablement més nominal que real, encara que potser deixà alguna influència en les estructures d'aquests temples). La pirateria degué ésser una cosa de cada dia. Qui aixecaria, doncs, "riques" construccions eclesials a l'abast d'aquests lladres o de qualsevol invasió? Per què van ésser ubicades en llocs aïllats, de difícil reforçament humà, i tan desprotegits? Una possible explicació seria precisament un ús com a element defensiu, com el que tenien en part els monestirs peninsulars de la Reconquesta en terra de frontera, però no disposem de suficients elements, creiem, per a veure-hi torres o emmurallaments que ens ho facin creïble (l'única possible excepció seria, com veurem, el campanar o far de la basílica d'Es Cap des Port). Se'ns ocorre una altra explicació: Potser van ésser alçades allí on tocà terra la nau que duia les relíquies que després s'hi van venerar. No és el mateix exactament, però sovint hi ha santuaris allí on van aparèixer talles religioses oblidades o amagades (Montserrat, Núria, Lluc, El Toro, etc.) o bé on s'han donat més o menys suposades aparicions divines (Lorda, Fàtima…) Potser som davant la hipòtesi correcta. Explicaria això l'abundància d'enterraments al voltant o dins d'algunes d'aquestes basíliques, efectuats fins i tot quan probablement ja havien estat abandonades? Sanitja i Es Cap des Port en podrien ésser dos bons exemples.

I qui les destruí? Per què van ésser abandonades? La resposta facilona és: les "liquidaren" els àrabs quan van envair les Illes o els mateixos cristians perquè no caiguessin en mans dels "infidels". Cap dins el possible, però normalment no es destrueixen els edificis religiosos i menys perquè sí. I això per diverses raons: Són segurament els millors dels disponibles, per la qual cosa, com a mínim, són els millors per a ésser destinats a d'altres usos (residència, defensa…); poden ésser emprats per a la nova religió (església de Santa Sofia, mesquita de Còrdova…), la qual, d'altra banda, es mostra, normalment, bastant respectuosa (els menys respectuosos: els cristians de les croades i la Reconquesta).

Per altre costat, cal recordar que Mahoma destinà un dels seus cels a la "gent del llibre" (cristians i jueus). I, a més, no tindria sentit, per exemple, destruir l'edifici de Sanitja per a construir una mesquita 150 m més enllà, en un lloc tan oblidat de la mà de Déu (o d'Allah) com el romà i posteriorment paleocristià.

Una altra resposta, atractiva en aquests temps que corren, seria que pertanyien a una secta o heretgia (què es pot esperar dels vàndals arrians o dels bizantins?) anatemitzada (excomunicada) per l'Església oficial católica-romana, però hi ha coneixement de tal cosa? els edificis van ésser cremats? (en l'excavació de l'edifici de Son Bou certament va aparèixer gran quantitat de carbó, però es pot fer una generalització que inclogui tots els altres?). Només van ésser abandonats i es caigueren sols? Ningú els aprofità? Hi hagué un terratrèmol? Els pirates eren més temibles sota el règim musulmà que abans (que estrany, sembla molt més ferm, almenys inicialment, que els anteriors)?

El cert és que tipològicament, pel que fa a la seva construcció, els edificis basilicals menorquins, quant menys els millor coneguts, poden emmarcar-se perfectament entre el 455 i el 534 d.C., el període de denominació vàndala. És a dir, van ésser aixecats, no destruïts, pels vàndals o sota el seu control (una església no es fa d'avui per a demà). Ara bé, els vàndals eren, ho hem dit, arrians (per als ortodoxos catòlics, una heretgia que, entre d'altres coses, considerava que Crist no era Déu, que les tres persones de la Trinitat no tenien res a veure entre sí i que només el Pare era etern).

Hunneric de Cartago (capital de regne), rei en el 484 i militant d'aquesta doctrina, va aplicar als catòlics les lleis que els emperadors havien promulgat contra els arrians i altres dissidents, potser tement que les d'aquests acabessin amb ell i la seva dinastia. Es podria suposar també, doncs, que o les basíliques eren catòliques i van ésser destruïdes pels arrians o a l'inrevés. Però hi ha un però. Els mosaics d'edificis com el de Torelló o l'Illa del Rei, i també les pintures d'Es Cap des Port, ens porten cap a una pervivència o reconstrucció de les esglésies durant el segles bizantins (534-903 d.C.)

A partir del segle VIII, nogensmenys, es ben cert que se succeeixen una sèrie d'incursions o ràtzies que és probable que afectessin als edificis. Els àrabs atacaren les Illes el 707, el 797-799 i el 848-849 i cap el 859 van fer-ho els normands. Però tampoc va ésser aquest el final de les velles estructures paleocristianes, on s'han trobat restes procedents d'un comerç marítim posterior a aquesta època. I, a sobre, quan la ocupació o control musulmà és ja del tot evident, a principis del segle XI, veiem com els àrabs es mostren respectuosos envers els cristians i, el 1057, 'Alî b. Mujâhid de Dènia atorga al bisbe de Barcelona facultats episcopals sobre les Balears, la qual cosa implica una no persecució religiosa i, per tant, una difícil destrucció d'edificis cristians. Ben cert és que per aquella època la comunitat cristiana menorquina (i balear en general) probablement havia gairebé desaparegut (d'aquí que no tingui bisbe propi), possiblement absorbida per l'Islam, com ella havia absorbit els jueus el 418 sense grans dificultats. Hem d'entendre que, segons es miri, la doctrina de Mahoma no era més que un tornar a un cristianisme pur i primitiu, lluny d'influències greco-romanes (paganes o mitraiques). Així, doncs, resulta també, de tota manera, poc creïble una destrucció sarraïna de tots els temples o estructures monàstiques alhora, i més quan pràcticament no hi ha gairebé mesquites que els poguessin substituir.

En definitiva, la foscor de l'Alta Edat Mitjana ens deixa sense respostes. No hi ha papers. No hi ha testimonis. Què va passar? Per què? Per què els edificis antics no van passar a formar part d'altres més moderns o se'n van aixecar de nous al damunt com passà a d'altres llocs, com, per exemple, a Barcelona? No ho sabem, però potser només així ens ha estat donada la possibilitat de gaudir d'aquest extraordinari llegat.


© Ferran Lagarda i Mata, 1996-2012 (text i fotografies). Reservats tots els drets.