L'illa de Menorca, la més septentrional de les Balears, amb una extensió màxima d'uns 702 km², és, juntament amb Egipte, Grècia i Itàlia, un dels racons de la Mediterrània amb més densitat de monuments i restes arqueològiques del que hom pugui imaginar; i, tanmateix, resulta menys coneguda, no sols que aquests països, cosa que no deixaria de tenir una certa lògica, sinó, que altres jaciments o monuments molt menys espectaculars.

Repartits pels vuit termes municipals en què es troba dividida administrativament, prop de 2000 monuments i jaciments, àrabs, paleocristians, romans i, sobretot, prehistòrics, es distribueixen per les dues regions geològiques que conformen l'illa: al nord, una zona corresponent a les eres primària, secundària i quaternària, boscosa, assotada sovint pel vent (per la "tramuntana"), pràcticament deshabitada; al sud, una regió de l'era terciària, solcada per "barrancs" que, des del centre de l'illa, es dirigeixen cap a la costa meridional per desembocar en retallades cales, petits ports que, des de la Prehistòria, han motivat el poblament de l'àrea, més protegida també de les inclemències climàtiques; a extrem i extrem dos amplis ports naturals, cobejats per totes les potències colonials de la història, de Cartago a Roma, d'Anglaterra a França, pels àrabs i pels catalans o per Espanya.

Però, abans hi foren els "balears", la gent que creà una cultura, la "talaiòtica", que s'estengué tant per Menorca com per Mallorca, que participaren en la invasió d'Itàlia a les ordres d'Hanníbal, que tingueren fama de molt hàbils amb la fona, que ens deixaren tants monuments que mai no han pogut ser del tot catalogats. I, a Menorca, aquests, els monuments, resisteixen el pas dels segles, i els trobes al mig dels camps, a la vora de l'aigua, en les parets dels penya-segats, allà on vas i d'allí on vens. Són innombrables. Magnífics. Aquesta n'és una petita mostra.