La "necròpolis d'hipogeus" d'època talaiòtica és un tipus de jaciment prehistòric dels més abundants a l'illa de Menorca, però també és probablement el més mal estudiat.

Generalment, consisteix en un conjunt de coves artificials situat en les parets d'algun dels barrancs que, des de l'interior, es dirigeix cap a la costa meridional (en uns pocs casos, septentrional) de l'illa, distingint-se diferents models de cavitats:

Tipus A: "Coves de forn", constituïdes per petites cambres de planta més o menys circular o ovalada, amb una cronologia que va des del Pretalaiòtic (2000-1400 a.C.) fins al segle I a.C.

Tipus B: "Grans hipogeus", de planta mono o polilobular i entrada normalment vertical. És freqüent que tinguin elements arquitectònics esculpits, exempts o adossats a les parets de la cambra. La seva cronologia sembla situar-se entre els segles VII-VI a.C. (Talaiòtic III) i la romanització (a partir del 123 a.C.)

Tipus C: "Coves o cavitats naturals", tancades exteriorment amb un parament de tipus ciclopi.

En el present treball s'ha seguit la tipologia descrita per Ll. Plantalamor a la seva obra "L'arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural".